En
el 2006 es va efectuar en la Facultat de Filosofia i Ciències de
l'Educació de la Universitat de València un projecte sobre
l'anàlisi el disseny i la reflexió de l'escola efectuat per Freinet
en el Segle XX. Este projecte estava encapçalat pel professor Jaume
Martínez Bonafé, des d'una perspectiva actualitzada aplicable al
sistema educatiu actual. A més el principal ideal que marcava
l'Escola Moderna era la innovació, a més d'una ultradefensa de
l'escola pública.
L'escola que defineixen des de la Facultat es mou mitjançant dicotomies o confrontacions.
Aquesta
perspectiva de dicotomies no presenta, necessàriament, un rebuig cap
a l'escola formal dins d'un sistema, el que també pretén és trobar
una forma d'enfrontar a allò estimulat per aquest marc reglat
mitjançant el treball en l'aula, aportant capacitats a l'alumne/a
com: la capacitat crítica mitjançant la rebel·lia, la
capacitat d'arriscar-se mitjançant el viatge, l'enteniment i la
cooperació entre els alumnes i el professor, i entre ells mateixa,
mitjançant l'encontre o la creativitat i interès mitjançant la
creació.
Per a aconseguir aquest fet, tant Freinet com la comissió
que exposa la seva obra en aquest document audiovisual fan referència
a la necessitat de un alt grau de compromís per a que açò sigui
possible, i no tant sols compromís per a fer possible que els/les
alumnes arribin al punt mostrat en anterioritat, sinó també un punt
de compromís per part del mestre/a en la seva pròpia deconstrucció
del saber.
Un
dels punts que més es tracta durant el document és la necessitat de
reconeixement de l’altre, el que equipara al professor a l’alumne,
açò es nomenat com la pedagogia del amor.
Ja
començant a entrar en allò que avarca els materials, podem parlar
en una primera instància sobre la necessitat de distribuir l’aula
de forma que estiga capacitada per a la participació en ella dels
diferents alumnes, ja que el que busquem es que siga un aula
accessible, igualitària i on es pugui crear.
Pel
que consta dels materials en sí, veiem que fan referència a la
utilització d’aquests, d’una forma cooperativa i conjunta entre
els alumnes i els professors.
Seguidament
ens relaten la necessitar de la construcció conjunta per a
l’habilitació de l’utilitat dels materials, ja que si es
comprenen des del nosaltres, i com una interacció del educand amb el
seu entorn és quan encontrarem la veritable validació del propi
material.
Per
altra part, al nostre parèixer, el punt àlgid de la forma
d’entendre els materials per part de Freinet arriba amb la seva
explicació de l’importància de l’experiència per a construir
el saber, pel que, entenent el material com un conductor que
possibilita aquesta experiència i aquest contacte amb el saber, es
fa una eina de gran utilitat per a que els alumnes arribin al saber
que es pretén des de l’escola.
Des
del nostre punt de vista, la reflexió sobre el material és bastant
ambigua des del punt de vista de Freinet, ja que en primera instància
des del document audiovisual ens parla de una necessitat d’evitar
la codificació de l’alumne dins d’un sistema educatiu mitjançant
la pedagogia de l’amor, el que porta a que els materials atribuïts
al postmodernisme siguin relegats a un plànol de desconfiança com a
material despersonificador.
