Canviar l'escola amb Freinet

En el 2006 es va efectuar en la Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació de la Universitat de València un projecte sobre l'anàlisi el disseny i la reflexió de l'escola efectuat per Freinet en el Segle XX. Este projecte estava encapçalat pel professor Jaume Martínez Bonafé, des d'una perspectiva actualitzada aplicable al sistema educatiu actual. A més el principal ideal que marcava l'Escola Moderna era la innovació, a més d'una ultradefensa de l'escola pública. 

L'escola que defineixen des de la Facultat es mou mitjançant dicotomies o confrontacions.

Aquesta perspectiva de dicotomies no presenta, necessàriament, un rebuig cap a l'escola formal dins d'un sistema, el que també pretén és trobar una forma d'enfrontar a allò estimulat per aquest marc reglat mitjançant el treball en l'aula, aportant capacitats a l'alumne/a com: la capacitat crítica mitjançant la  rebel·lia, la capacitat d'arriscar-se mitjançant el viatge, l'enteniment i la cooperació entre els alumnes i el professor, i entre ells mateixa, mitjançant l'encontre o la creativitat i interès mitjançant la creació. 

Per a aconseguir aquest fet, tant Freinet com la comissió que exposa la seva obra en aquest document audiovisual fan referència a la necessitat de un alt grau de compromís per a que açò sigui possible, i no tant sols compromís per a fer possible que els/les alumnes arribin al punt mostrat en anterioritat, sinó també un punt de compromís per part del mestre/a en la seva pròpia deconstrucció del saber.

Un dels punts que més es tracta durant el document és la necessitat de reconeixement de l’altre, el que equipara al professor a l’alumne, açò es nomenat com la pedagogia del amor.

Ja començant a entrar en allò que avarca els materials, podem parlar en una primera instància sobre la necessitat de distribuir l’aula de forma que estiga capacitada per a la participació en ella dels diferents alumnes, ja que el que busquem es que siga un aula accessible, igualitària i on es pugui crear.

Pel que consta dels materials en sí, veiem que fan referència a la utilització d’aquests, d’una forma cooperativa i conjunta entre els alumnes i els professors.

Seguidament ens relaten la necessitar de la construcció conjunta per a l’habilitació de l’utilitat dels materials, ja que si es comprenen des del nosaltres, i com una interacció del educand amb el seu entorn és quan encontrarem la veritable validació del propi material.

Per altra part, al nostre parèixer, el punt àlgid de la forma d’entendre els materials per part de Freinet arriba amb la seva explicació de l’importància de l’experiència per a construir el saber, pel que, entenent el material com un conductor que possibilita aquesta experiència i aquest contacte amb el saber, es fa una eina de gran utilitat per a que els alumnes arribin al saber que es pretén des de l’escola.

Des del nostre punt de vista, la reflexió sobre el material és bastant ambigua des del punt de vista de Freinet, ja que en primera instància des del document audiovisual ens parla de una necessitat d’evitar la codificació de l’alumne dins d’un sistema educatiu mitjançant la pedagogia de l’amor, el que porta a que els materials atribuïts al postmodernisme siguin relegats a un plànol de desconfiança com a material despersonificador.