Introducció als espais educatius

Entenem per espai educatiu aquell en què trobem els elements i una distribució clau pel que fa a l'educació. És un “element” clau en el procés i desenvolupament de l'aprenentatge d'aquells que ho componen. També ens referim al mateix per a parlar d'un altre tipus d'escenaris (diferents a l'aula) , o contextos en què es dóna peu a què l'estudiant es desenrotlle en la seua capacitat creativa i d'innovació. Qualsevol lloc en què es puga establir una trobada educativa.

Si parlem d'este, també és important parlar de l'organització del mateix, perquè esta juga un paper clau. Els espais educatius han de tindre com a característica inherent la flexibilitat, perquè han de buscar l'adaptar-se a les necessitats i interessos dels alumnes.

És per això que suposen un repte per als docents, perquè està en la nostra mà eixa distribució que s'establix, és tasca nostra l'observar com es mou l'aula amb tal de readaptar els espais per a aconseguir la major eficiència i productivitat. Hem de buscar que en este es donen moltes més possibilitats que limitacions. L'interessant és fer de l'aula com una espècie de laboratori on es propicien noves experiències, perquè açò anirà de la mà de l'interés dels xiquets cap a les sessions i de la seua atenció. L'aula és un lloc viu, per la qual cosa cal escoltar-ho. A més, sempre serà important que convertim este lloc en aquell en què tant professors, però sobretot discents puguen aprofitar al màxim els recursos de què disposen.

Tornem al tema de l’organització de l’aula, esta vegada centrant-nos en el text de Loughlin, C.E.; y Suina, J.H. “El ambiente de aprendizaje. Diseño y organización”.

Com ja hem pogut intuir, açò no és quelcom que caiga en buit, de fet té una influència directa tant en l'aprenentatge i conducta dels xiquets com en l'experiència del professor.

A vegades, el docent té una idea en la seua ment per a la distribució i espera la reacció dels alumnes d'una forma concreta (com la que l'albira en la seua ment) , però a l'hora de la veritat es troba amb un panorama totalment distint. Açò no significa que els alumnes no estiguen emprant adequadament l'aula, si no que no hi ha hagut la mateixa lectura del missatge que mana l'espai, per la qual cosa el decent ha de ser flexible davant d'eixes senyals i no frustrar-se.

En el text ens introduïxen diferents conceptes amb què expressar-nos i en els que basar-nos a l'hora d'estructurar la nostra aula com poden ser: l'espai central, les unitats potencials, les unitats d'activitat, els espais per al moviment, les zones de pas, l'espai mort...

Bàsicament el que ens volen transmetre amb esta lectura és unes nocions basades en casos reals on després de l'observació, han arribat a unes conclusions generals a saber sobre com acostar-te a una primera organització de l'aula.

Ens comenten que és important establir zones d'activitat i d'alguna forma aclarir quina tasca s'exercirà ací, per la qual cosa hem de buscar la forma d'equipar eixe espai de la millor manera possible segons la temàtica que tractem. Per mitjà d'esta tècnica, aconseguirem també que els alumnes no treballen sempre en grups grans si no que es facen grups de treball més xicotets en els que ells mateixos es decanten pels seus interessos i preferències. També podria ser cridaner un espai central, ampli on poder ajuntar-se tots i fer un plantejament diferent per a les classes.

Ací és interessant parlar de les unitats potencials. Com hem comentat anteriorment, a vegades els professors estructuren una forma però després els xiquets no li donen e ús esperat. Els discents tenen una percepció diferent dels professors, que des de la seua postura adulta, passen per alt els factors més cridaners per als alumnes. És per això que diem que és important atendre a eixes reaccions, perquè si els xiquets han decidit adoptar un nou espai per a una nova funció, treballaran més segurs i còmodes en eixe que ells mateixos han fet propi.

No podem passar per alt que les aules compten amb espais per al moviment, necessitem comptar amb espais aclarit. Açò ho percebem per mitjà de l'ús, perquè observant i fent canvis podem evitar factors com la interrupció dels uns als altres, el que es preste poca atenció, que hi haja trobades conflictives ens grupos... A més, si conformem espais ben diferenciats, també previndrem la superposició dels mateixos, perquè els suggeriments de l'organització espacial poden ser molt més intenses que les regles o les consideracions del sentit comú adult.

Com no podia ser de cap altra manera, també hem de comptar amb zones de pas, el ritme de l'aula funciona millor quan no s'entorpeixen els uns als altres. Han de ser clares i estar despejades, no es deuen d'emprar per a altres funcions perquè la seua ja és rellevant de per si. Amb estes zones també podem focalitzar l'atenció dels xiquets a unes àrees u a altres.

Com a aportació personal, ens agradaria afegir que considerem que hi ha més factors que influïxen i que per això no podem passar per alt el que l'espai siga un lloc acollidor, un lloc segur on es de peu al desenrotllament de qualsevol tipus e capacitats (a nivell emocional, físic, intel·lectual o social) ; que no es llimite a un espai tancat si no que també podem comptar amb l'exterior, amb tot el que ens rodeja amb tal d'esprémer-ho al màxim per a fer-los arribar als xiquets l'aprenentatge; afegim la importància que l'aula compte amb bona ventilació i il·luminació.

Així, ens quedaria per dir que a vegades les classes estan muntades de manera que es perpetuen uns rols, com per exemple el que la tarima del professor present la seua taula enlaire (com a estratègia de superioritat i vigilància) , per la qual cosa pensem, parlant d'eixa estructuració de l'aula, estaria bé recordar que esta mateixa la conformem tots, que tots nosaltres tenim veu i li donem eixa vida de què parlàvem anteriorment.